L’aula digital amb un portàtil per alumne ens l’han venut com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amaga quelcom pervers, el fracàs. Modern no implica necessàriament millor, sols significa modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital ha estat imposada pel nostre govern en menys de mig any, amb presses polítiques i prohibint un temps de reflexió i esquivant l’opinió de molts docents.
El conseller Maragall nega tot l’anterior i continua afirmant per Televisió de Catalunya que tot ha estat un gran èxit. Èxit? Sabem que la xarxa fallarà molts dies a l’aula, sabem que carregar les lliçons al PC esdevé lent i fa perdre molt temps abans no comença una classe, sabem que a moltes escoles i a molts alumnes no els han arribat els tan promesos ordinadors, sabem que, si els arriben a tenir, molts escolars es connectaran a internet sense fer la feina de classe, i el més pervers, sabem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York el 2007; sabem tantes coses que sembla mentida que els defensors de l’aula digital estafin tant els contribuents.
Enric Roca insisteix en una carta a La Vanguardia que la presència de l’aula digital és un fet que ningú qüestiona. Doncs davant aquest exagerat malbaratament i nuls avantatges molts docents sí que ens ho qüestionem.
Però no perdem el nord escolar i siguem clars, el principal problema educatiu, i ens ho diu l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic i el nefast nivell de competitivitat laboral que tenim a la nació, és el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no sabran solucionar els milers d’ordinadors que els pares han pagant. Tenim el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble, en dades concretes, un trenta per cent dels nostres escolars no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies, la majoria amb ordinadors, que no dediquen el temps necessari a l’educació de la seva quitxalla, no pas a escoles sense aules digitals.
El més greu de tot plegat serà la despesa de diners que ens comportarà sabent que a Suècia i Nova York va fracassar. Per tant, la pregunta que no cal perdre de vista és a quines empreses informàtiques això beneficia, qüestió que el nostre conseller Ernest Maragall hauria d’aclarir a qui paguem tot això, els votants. Recordem que ell ha arribat a la política com el que és, economista, i no com el que mai no ha experimentat, impartir classes com a docent.
El conseller Maragall nega tot l’anterior i continua afirmant per Televisió de Catalunya que tot ha estat un gran èxit. Èxit? Sabem que la xarxa fallarà molts dies a l’aula, sabem que carregar les lliçons al PC esdevé lent i fa perdre molt temps abans no comença una classe, sabem que a moltes escoles i a molts alumnes no els han arribat els tan promesos ordinadors, sabem que, si els arriben a tenir, molts escolars es connectaran a internet sense fer la feina de classe, i el més pervers, sabem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York el 2007; sabem tantes coses que sembla mentida que els defensors de l’aula digital estafin tant els contribuents.
Enric Roca insisteix en una carta a La Vanguardia que la presència de l’aula digital és un fet que ningú qüestiona. Doncs davant aquest exagerat malbaratament i nuls avantatges molts docents sí que ens ho qüestionem.
Però no perdem el nord escolar i siguem clars, el principal problema educatiu, i ens ho diu l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic i el nefast nivell de competitivitat laboral que tenim a la nació, és el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no sabran solucionar els milers d’ordinadors que els pares han pagant. Tenim el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble, en dades concretes, un trenta per cent dels nostres escolars no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies, la majoria amb ordinadors, que no dediquen el temps necessari a l’educació de la seva quitxalla, no pas a escoles sense aules digitals.
El més greu de tot plegat serà la despesa de diners que ens comportarà sabent que a Suècia i Nova York va fracassar. Per tant, la pregunta que no cal perdre de vista és a quines empreses informàtiques això beneficia, qüestió que el nostre conseller Ernest Maragall hauria d’aclarir a qui paguem tot això, els votants. Recordem que ell ha arribat a la política com el que és, economista, i no com el que mai no ha experimentat, impartir classes com a docent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada