El dimarts 27 d'octubre, a El Secret de Sílvia Còpulo, vam poder escoltar un interessant debat a Catalunya Ràdio sobre els llibres de text digitals, amb la presència de Jaume Graells (Director General de l'Educació Bàsica i el Batxillerat, del Departament d'Educació), Salvador Cardús (reconegut escriptor, periodista i economista), Héctor Ruíz (Digital Text) i la nostra companya Anna Pérez (Mestra, en majúscula).
Mentre escoltava el podcast aquest matí a primera hora, si em permeteu, recordava una història que aquest agost passat el Fernando García Páez em va explicar a Baeza, en el marc dels cursos d'Estiu de la Universidad Internacional de Andalucía. Aquí va:
El sargento Benítez (sahento Benítez, a partir d'ara) era un militar del Depósito de Caballos Sementales de l'exèrcit, amb seu a Baeza. Un bon dia estava prenent unes canyes amb els amics en un dels bars de l'Avenida de la Constitución quan un recluta se li va quadrar, esbufegant, a 3 metres de la seva taula. El va mirar de dalt a baix mentre es cordava a desgana el botó de la camisa, tot rosegant el caliquenyo mig apagat que li penjava dels llavis.
- Mi 'sahento', el comandante me manda a buscarle. Requiere su presencia de inmediato.
- ¡Me 'cagoentó', a ver ahora qué coño quiere éste!
Va escurar les butxaques i va deixar unes monedes sobre la taula, de mala manera, mentre els seus renecs es perdien per la calle de las Barreras.
En veure que a l'entrada del Depósito hi havia molts cotxes va accelerar el pas. A dintre l'esperaven tots els comandaments del Depósito més tota la plana major de Jaén. Fins i tot n'hi havia de Granada i de Sevilla.
Resulta que el principal semental (el figura del Depósito) passava olímpicament d'una preciosa euga de raça àrab que havien traslladat de vés a saber on, però que pel que semblava era un compromís important.
Portaven ja diversos intents sense èxit quan el sahento Benítez es va acostar, va donar un parell de voltes amb la intenció d'analitzar la situació amb les mans agafades per l'esquena i va adreçar-se al recluta amb determinació, després de creuar-se una mirada desafiant al semental amb les seves espesses celles.
- Serás cabronazo. Ahora vas a ver.
Es va aturar i, per sobre l'esquena, sense acabar-se de girar, va dir:
- ¡Xaval, vente pacá !
- ¡Susórdenes mi sahento!
- Anda, Ve a las letrinas y tráeme un espejo.
- ¿uuun espeeejo, mi sahento?
- ¡Coño! ¿No te he dicho un espejo? ¡Venga, a la p... carrera!
Els de les bates blanques, senyors veterinaris, i militars amb les botes negres ben llustrades (probablement de no haver muntat mai a cavall) i molta medalla penjant, van mostrar una dissimulada expressió de sorpresa.
El sahento Benítez va prendre el mirall amb les dues mans i el va girar cap al semental, que en un tres i no res es va incorporar d'un bot i va experimentar una erecció digna de la seva fama. Poc després va cobrir l'euga com havia fet tantes i tantes vegades, abans de tornar a jaure complaent al seu racó preferit de l'estable.
El sahento Benítez va lliurar el mirall al recluta, i mentre s'espolsava la cendra que havia caigut sobre el seu gastat uniforme, va fer una salutació militar al seu comandant, davant dels bocabadats presents.
- Ordena alguna cosa más, mi comandante?
... i va enfilar cap a l'avenida de la Constitución per prende la primera cervesa del capvespre.
(Fernando, si lées esto perdóname por no saberlo explicar con tu gracia y salero. ¡Un abrazo!).
Doncs bé, al debat es van fer justificacions diverses, contradiccions (com la del compromís -o no- d'utilitzar en un 60% del temps el llibre de text digital, per tal de poder acollir-se al Pla), sobre les que no entraré ja que molts de vosaltres sabeu què en penso, d'aquest pla i dels llibre de text digitals.
Sí diré, si em permeteu, que em vaig quedar amb que darrere aquest debat hi ha molt veterinari i molt militar amb molta medalla. Però que qui acabarà treient les castanyes del foc són el munt de sahentos Benítez (que no són pocs) repartits per la nostra geografia, que són els que ens quedem a les trinxeres mantenint, peti qui peti, la nostra posició.
Anna, ahir vas estar genial ! Un petó.
Mentre escoltava el podcast aquest matí a primera hora, si em permeteu, recordava una història que aquest agost passat el Fernando García Páez em va explicar a Baeza, en el marc dels cursos d'Estiu de la Universidad Internacional de Andalucía. Aquí va:
El sargento Benítez (sahento Benítez, a partir d'ara) era un militar del Depósito de Caballos Sementales de l'exèrcit, amb seu a Baeza. Un bon dia estava prenent unes canyes amb els amics en un dels bars de l'Avenida de la Constitución quan un recluta se li va quadrar, esbufegant, a 3 metres de la seva taula. El va mirar de dalt a baix mentre es cordava a desgana el botó de la camisa, tot rosegant el caliquenyo mig apagat que li penjava dels llavis.
- Mi 'sahento', el comandante me manda a buscarle. Requiere su presencia de inmediato.
- ¡Me 'cagoentó', a ver ahora qué coño quiere éste!
Va escurar les butxaques i va deixar unes monedes sobre la taula, de mala manera, mentre els seus renecs es perdien per la calle de las Barreras.
En veure que a l'entrada del Depósito hi havia molts cotxes va accelerar el pas. A dintre l'esperaven tots els comandaments del Depósito més tota la plana major de Jaén. Fins i tot n'hi havia de Granada i de Sevilla.
Resulta que el principal semental (el figura del Depósito) passava olímpicament d'una preciosa euga de raça àrab que havien traslladat de vés a saber on, però que pel que semblava era un compromís important.
Portaven ja diversos intents sense èxit quan el sahento Benítez es va acostar, va donar un parell de voltes amb la intenció d'analitzar la situació amb les mans agafades per l'esquena i va adreçar-se al recluta amb determinació, després de creuar-se una mirada desafiant al semental amb les seves espesses celles.
- Serás cabronazo. Ahora vas a ver.
Es va aturar i, per sobre l'esquena, sense acabar-se de girar, va dir:
- ¡Xaval, vente pacá !
- ¡Susórdenes mi sahento!
- Anda, Ve a las letrinas y tráeme un espejo.
- ¿uuun espeeejo, mi sahento?
- ¡Coño! ¿No te he dicho un espejo? ¡Venga, a la p... carrera!
Els de les bates blanques, senyors veterinaris, i militars amb les botes negres ben llustrades (probablement de no haver muntat mai a cavall) i molta medalla penjant, van mostrar una dissimulada expressió de sorpresa.
El sahento Benítez va prendre el mirall amb les dues mans i el va girar cap al semental, que en un tres i no res es va incorporar d'un bot i va experimentar una erecció digna de la seva fama. Poc després va cobrir l'euga com havia fet tantes i tantes vegades, abans de tornar a jaure complaent al seu racó preferit de l'estable.
El sahento Benítez va lliurar el mirall al recluta, i mentre s'espolsava la cendra que havia caigut sobre el seu gastat uniforme, va fer una salutació militar al seu comandant, davant dels bocabadats presents.
- Ordena alguna cosa más, mi comandante?
... i va enfilar cap a l'avenida de la Constitución per prende la primera cervesa del capvespre.
(Fernando, si lées esto perdóname por no saberlo explicar con tu gracia y salero. ¡Un abrazo!).
Doncs bé, al debat es van fer justificacions diverses, contradiccions (com la del compromís -o no- d'utilitzar en un 60% del temps el llibre de text digital, per tal de poder acollir-se al Pla), sobre les que no entraré ja que molts de vosaltres sabeu què en penso, d'aquest pla i dels llibre de text digitals.
Sí diré, si em permeteu, que em vaig quedar amb que darrere aquest debat hi ha molt veterinari i molt militar amb molta medalla. Però que qui acabarà treient les castanyes del foc són el munt de sahentos Benítez (que no són pocs) repartits per la nostra geografia, que són els que ens quedem a les trinxeres mantenint, peti qui peti, la nostra posició.
Anna, ahir vas estar genial ! Un petó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada