En el meu post anterior exposava les qüestions que em preocupen al voltant del projecte d’introduir un ordinador portàtil a les aules de forma massiva. Avui, després d’haver llegit algunes notícies relacionades (com ara aquesta, gràcies Josep) i d’haver escoltat el conseller Maragall aquest matí a Catalunya Ràdio, voldria compartir unes altres reflexions, aquesta vegada sobre els continguts educatius, que fan el tema encara més preocupant.
Per començar definirem els continguts educatiu com tot aquell material didàctic que s’incorporarà a l’esmentat ordinador portàtil. És evident que la forma més simple de contingut educatiu és agafar un llibre de text i crear-ne una versió electrònica (en format PDF, per exemple) que pugui ser consultada, però el suport informàtic permet altres modalitats, com els materials en xarxa o fins i tot aplicacions educatives interactives.
Quan parlava d’això, jo em preguntava com s’ho farien les editorials per tal de compensar la reutilització d’aquests materials. Evidentment, com que els materials didàctics no es fan malbé en teoria es poden reutilitzar indefinidament en cursos posteriors. El resultat d’això és que les vendes de material baixen en picat i el negoci se’n va en orris. Per això m’estranyava del silenci que estan mantenint les editorials en tot aquest tema.
La clau per entendre el misteri la donava l’article de EL PAIS al qual enllaçava anteriorment, i l’hauria d’haver suposat si hagués pensat eln els continguts interactius. En resum: ara no pagarem per una entitat física, sinó que pagarem per una llicència d’ús.
Sembla un canvi subtil, que passarà desaparcebut (al principi) per moltes famílies, però té una gran trascendència. Pensem-hi:
- Els materials didàctics que comprem ja no seran nostres, sinó que molt probablement pagarem només per un lloguer que haurem d’anar renovant anualment.
- La llicència farà que mai més no podrem reaprofitar un llibre electrònic pels germans petits, ni deixar-lo als amics (serà il·legal). S’acaba la reutilització de llibres que va començar a impulsar la Generalitat fa uns anys.
En resum, se’ns està forçant a traslladar el nefast model del programari privatiu a l’àmbit dels continguts educatius.
Però com que aquest país és el paradís de la còpia il·legal de material protegit amb copyright, molts ja es deuen estar fregant les mans amb la idea de que els materials no els costaran un duro perquè se’ls baixaran de l’eMule. Ai, fillets, que errats que aneu! L’administració ja ho té tot previst: atès que no ens podem refiar que les famílies paguin cada curs el cost de les llicències preceptives, doncs la solució és que la compra la faci directament la Generalitat (a través de les escoles), i distribueixi el material al principi de cada curs.
Això evita la violació del copyright dels materials, i a mi d’entrada no em sembla malament. La llei del copyright és precisament la que permet l’existència de programari lliure sota la llicència GPL (i d’altres). Per tant, no estic d’acord amb la violació del dret que té cada autor a fer el que vulgui amb la seva obra (tot i que una exposició del tema amb tots els seus matisos requeriria molt d’espai i de temps).
A més, fa que la Generalitat es faci càrrec de la despesa de material educatiu, que ja és gratuït en algun ajuntament de Catalunya i en algunes autonomies de l’Estat. Ja era hora!
Ara bé, abans estàvem pagant els llibres amb els nostres diners (diner privat), i ara els nous continguts educatius els pagarà la Generalitat amb diner públic. Per tant, com a ciutadans tenim tot el dret a exigir que aquesta despesa es faci de la forma més eficaç i beneficiosa possible per al sofert contribuent.
Per exemple: els “llibres digitals” no tenen cap cost d’impressió, distribució i comercialització. Només té un cost la creació del contingut. Aleshores, una vegada aquests continguts han estat creats, quin sentit té anar pagant una llicència any rere any? La Generalitat podria perfectament comprar els continguts digitals als autors (o bé pagar pel seu desenvolupament específic), i una vegada fos la propietària dels drets d’autor (que haurem pagat entre tots), publicar-los amb una llicència que permetés un ús lliure dels mateixos. O es podria fomentar la generació de continguts lliures en xarxa (tipus viquipèdia) finançant la creació d’àrees específiques que podrien desenvolupar els docents del país amb més empenta i interès. Només apunto dues idees. Segur que n’hi ha moltes altres.
En fi, que no ens deixem enganyar ni imposar alegrement un model de coneixement privatiu, de lloguer, i forcem l’administració a actuar pel bé comú d’una punyetera vegada. Si ens hi posem, que sigui amb totes les conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada